Féder o el marit adinerat

Stendhal

Henri Beyle és home de biografia intensa: aventurer, militar, admirador de Napoleó, viatger apassionat, amant empedreït, malaltís, va manifestar ambicions literàries des dels divuit anys, però no va signar com a Stendhal fins als trenta-quatre. Va ser el primer fill duna família burgesa de Grenoble, que després va tenir dues nenes. Amb la gran, Pauline, es van entendre tota la vida. Amb la petita, Zénaïde, es van detestar sempre. La mort de la mare, quan Henri tenia set anys, li va causar un fort impacte emocional. El 1799 es va traslladar a París per estudiar a lEscola Politècnica, on no va poder ingressar perquè es va posar malalt. Com a funcionari administratiu o enrolat a lexèrcit napoleònic, va viatjar a Itàlia, Alemanya, Àustria, Anglaterra i Rússia. Va viure exiliat a Milà, després de labdicació de Napoleó, i al final de la seva vida va ser cònsol de França a Trieste i Civitavecchia. Considerat un dels pares de la novel·la moderna, ens ha llegat un pseudònim immortal tret de Stendal, ciutat del nord dAlemanya unes novel·les delicioses com El roig i el negre i La Cartoixa de Parma la síndrome de Stendhal i un epitafi impagable: a la làpida del cementiri de Montmartre hi diu, en italià: «Enric Beyle, milanès. Va escriure. Va estimar. Va viure. 59 anys, 2 mesos. Va morir el 23 de març de 1842.»